Llistat de guanyadors del concurs Relats Curts on line en les 7 Portes

“RELATS CURTS ON LINE EN LES 7 PORTES 2012”

Llistat guanyadors!!

Per ordre alfabètic

El debut                                                                   M. Porta Porta
Per molts anys!                                                         J.Maymó Puig
7 Portes. 20,30h. Te espero                            M.C. Gaudó Fernando

Mantindrem un temps més la incertesa de conèixer qui d’ells és el guanyador del primer, del segon o tercer premi.
La nostra felicitació més sincera i el nostre agraïment a tots els participants i als seus seguidors.
En breu informarem de l’acte de lliurament.

El debut

Entrant a la Boqueria la Consol es tragué la còfia d’una esgarrapada i la desà a la butxaca del davantal blanc i emmidonat. Un ble de cabells li caigué sobre el front .
Era tan matí que els mossos encara descarregaven mercaderia. Un pinxo amb brusa blava de traginer i una punta de cigarreta a un costat de la boca la va mirar de cap a peus i li tirà una floreta:

– Quan surts a passeig, rossa?. Mira que et porto on tu vulguis…

Les pageses arranjaven les parades curulles de fruita i verdura. Cistells plens de maduixots vermells, escaroles blanques , faves , pèsols, cebes de Figueres i espinacs . Si li quedaven diners, al marxar, en compraria un manat per fer-ne una truita fregint-los amb uns allets i uns grans de mongetes cuites . Aquella menja senzilla, de poble, els havia agradat tant als senyors que tot sovint li demanaven que en fes .
Deixà enrere les carnisseries tancades perquè avui era divendres, dia d’abstinència i va anar cap a les parades de peix. Unes quantes criatures xipollejaven en l’aigua pudent de la segla que arrossegava la sang , les escates i els caps dels verats que les peixateres netejaven.
Una d’elles va cridar :

– Passeu d’aquí ! A emprenyar al carrer! Mireu que crido la Vampira !

Un nen li va treure la llengua i fugí corrent sense semblar espantat per l’amenaça . Feia uns anys havien atrapat una dona que treia la sang a les criatures i en fabricava tota mena de remeis. Al pis que tenia al carrer Ponent hi van trobat un munt d’ossets de tants que n’havia matat. La Consol s’esglaiava pensant què faria si li passés alguna cosa al seu petit Ferran que ara dormia al bressol  com un angelet i que el podia tenir amb ella per la bondat de la senyora que es delia per les criatures .
Les peixateres pregonaven:

-Gambes de Palamós ! Que belluguen ! A ral!.
-Musclos de la Barceloneta ! Llucet d’Arenys !.

Va comprar una lliura de rossellones i li va costar triar un lluç de palangre prou maco, amb les ganyes ben vermelles i els ulls brillants . El faria amb salsa verda , quatre pèsols i ous durs ,com li agradava al senyoret que era de Sant Sebastià, donostiarra, deia ell.
Abans de sortir es va endur els espinacs, una paperina de pèsols i va demanar tres unces de cireres pel nen. El paperet on estava apuntat el preu del lluç es podia arreglar una mica i canviar a llapis el “3” del “63” per un “8” i així veure riure l’infant , les galtones i la barbeta vermelles de suc de cirera.
Es tornà a posar la còfia i va córrer Rambles avall , cap al moll , amb el cistell al braç  per fer la cosa més important del dia .
De seguida va arribar al Cafè de les Set Portes i no es va poder estar de fer  una ullada a través dels vidres. Les rajoles de terra, blanques i negres, brillaven de tan netes i totes les taules de marbre estaven ocupades per senyors que prenien cafè i fumaven grossos havans parlant segurament dels darrers atemptats.
Com que era d’hora encara ningú no jugava a les cartes i la taula de billar estava buida amb la làmpada apagada .
Els cambrers voltaven atrafegats amb safates plenes de tasses de cafè, rebosteria, gerretes amb aigua i platets amb bolados.
Quan el rellotge que presidia la sala marcava les vuit en punt, la Consol entrà per la vuitena porta, la de servei i pujà les escales d’una tirada mentre treia de la senalla el mantó de Manila i un vano que duia embolicats sota el recapte .
Al pis de dalt, assegut al piano, hi havia el mestre.
La Consol li donà pressa:
– Corri, que només tenim una hora.
El pianista, enfadat , contestà que encara gràcies que la deixava assajar tan aviat perquè no la trobés a faltar la mestressa . Tanmateix, sense esperar més, va atacar els primers compassos de “La Pulga”.
La noia s’embolicà amb el mantó i mans als malucs  es va posar a cantar, graciosa i amb molta picardia ,la cançó que faria aixecar de la cadira els senyors del públic.

De tant en tant, un ample somriure li il·luminava la cara quan pensava en la rialla que faria el nen al veure les cireres. La senyora encara dormiria i ella tindria temps de fer la xocolata i tot.
Al carrer, un home encolava cartells mentre la Consol  buscava la puça:

M. Porta Porta

PER MOLTS ANYS!

Sota els porxos d’en Xifré, i a tocar de l’estació de França, s’alça el restaurant 7 Portes batejat pel moro Cortada. Cada dia de l’any una variada parròquia és congregada. L’art de conversar diu que hi prima i els amants de la bona taula. Els de la penya Destinoben aviat s’han entaulat. El més terrenal Sagarra exclama: –Volem sopar, senyors, volem sopar!–; Pla se’l mira amb aspecte de pagès endiumenjat, mentre Luján reflexiona sobre el miracle i la fugacitat de la rosa, seduït per Rilke i Ronsard i aquella flaire de brou de gallina que capta la seva nariu tan fina. –Ara ve la paella i tot seguit la vedella!– canta un cambrer tot passant. Sales, Tísner i Calders celebren aniversari. El de la incerta glòria d’un dia d’abril comenta al del pedaç de pirata que acaba d’escriure una novel·la que incomodarà la crítica catalana, però el bucaner està enfeinat amb els seus mots encreuats i el contista Calders ben sorprès veient un desconcertant japonès que vora seu es cruspeix un excel·lent cap i pota. Resulta ser Yoko Ono que amb Brossa discuteix sobre un quadre inexistent a la paret –art conceptual diu que és (tants com n’hi ha i s’havien de fixar en aquest!)– alhora que s’estremeix en sentir els acords d’Imagine que el mestre Barea recrea amb la màgia del piano; moment que aprofita Dalí per vendre a la vídua de Lennon un pèl fals del seu bigoti a 10.000$ trinco-trinco. De Niro descobreix les anxoves de l’Escala i tant se n’unta els dits que li cal anar al lavabo, on davant del gran mirall improvisa el seu monòleg magistral: –Parles amb mi? Parles amb mi? Parles amb mi? Amb qui penses que parles?…– quan el venerable Fleming surt d’un dels vàters per sorpresa i com qui no vol fer nosa es disculpa amb aire exquisit i esquivant l’anar i venir de safates s’adreça a la seva taula, meravellant-se en sentir el cambrer Just Blanquer recitar la carta en vers, satisfet d’haver descobert la penicil·lina per a tan variat univers. De sobte el personal emmudeix en fer entrada al local l’exhuberant Ava Gardner, l’animal més bell del món, que Pandora ha llençat als braços de Cabré (no el Cabré de l’storioni), sonant al piano el My way del seu oblidat pretendent. Quan la comtessa es descalça tots els cambrers s’hi atansen i el maître ha de posar ordre a l’hormonal desgavell, mentre Samitier i Ramallets comenten la jugada des del seu raconet. Xavier Cugat sosté als braços un xiuaua tot tastant fideus amb sèpia i cigales. Cigarreta en mà, seriós i amb accent marcadament català, Eugenio deixa anar:  –Saben aquel que diu…?– astorat en veure venir arrossegant cadira i guitarra, sabates grosses i samarreta vermella fins als peus, el millor pallaso del món, qui del silenci en fa paraula. Del fons de la sala s’alça un veu dolorosa i trencada. És la Vargas, que amb el seu ponxo rogenc, cabell plata i indígena pell, bevent la vida a glops, parla de llibertat i d’un món rar, provocant a tots un calfred que recorre l’espinada. La cara se li il·lumina en veure Lorca compartir amb Dalí un suquet de peix, i estén la mà i li ofereix un clavell vermell a punt de rebentar. Tísner se l’endú de bracet i li explica què hagués passat si els asteques haguessin arribat a Galícia i la història hagués estat a la inversa. Ella escolta encantada les paraules de Tísner el vell, mentre Miró treu el ventre de pena amb unes faves a la catalana perquè a París només menjava calent un cop per setmana. Barea s’anima i tecleja l’esperançadora estrofa d’en Sisa “Oh benvinguts, passeu, passeu” i en arribar al verset que diu “tan sols hi faltes tu” irromp a la sala el Che Guevara. El silenci es pot tallar, escoltant-se només el remugar d’en Pla que li etziba un reguitzell de retrets com dient-li –A mi no m’entabanaràs pas–. I embolica que fa fort!: la figura resplendent de John Wayne apareix sota el llindar acompanyat de Buffalo Bill, capcot i carallarg perquè té mal de queixal avui que ha establert el seu circ a la Ciutat Comtal. Majestuosos s’alcen Carreras i Caballé i entonen el brindis de La Traviata, copa en mà tots els comensals dempeus, homenatjant Paco Solé i Parellada i tot el seu seguici de maîtres i cambrers, perquè senyors meus el 7 Portes ja fa 175 anys que fa bullir l’olla i encara ha de seguir fumejant per molts anys més!

J. Maymó i Puig

“7 Portes, 20,30 h. Te espero.”

El SMS me coge por sorpresa. Puede que en el fondo esperara recibirlo, pero quizá no tan temprano. No es su estilo. Siete veces lo leo con el corazón golpeando mis costillas sin piedad alguna. Siete más con el escepticismo que me han traído los últimos meses. El mensaje vibra sin permiso en mi cabeza, que se esconde bajo las mantas en un intento de huir a ninguna parte. Es viernes de puente. Tengo fiesta y algo me dice que hoy va a ser un día más difícil aún de lo que me imaginaba. Con más colores que el puro gris de esta mañana lluviosa. Y mucho más largo. Lo tengo claro. Si la soledad estira mis minutos hasta lo insoportable, la ansiedad de llegar a una hora concreta me paraliza. Entonces me entra el frío y ya no siento nada.

Siete palabras que abren otras tantas puertas dentro de mí. Las enumero: primero la de la esperanza que siempre se queda abierta; después la del temor; la de los recuerdos dolorosos que intento dejar cerrada como sea; la de los dulces recuerdos, tristemente entornada; luego la de la duda, que chirría en mis oídos cada vez que se mueve; la del orgullo que escuece y, sin duda, la más complicada de abrir, la de la reconciliación, hecha como los bombones de refrescante menta con chocolate amargo.

Siete puertas por las que llevo entrando y saliendo días y días. Sola, en un laberinto sin salida, atrapada entre la rabia por su ausencia y el deseo convulso de volverle a ver. Como un mantra repito el mensaje. Todo un símbolo: es el mismo de hace tres años, el que lo inició todo. En el mismo día, el siete de diciembre, la víspera de mi santo.

Puedo recordar aquella cena, perfectamente grabada en mi memoria con la exactitud milimétrica del celuloide. También llovía. Si yo tenía algún reparo, allí se esfumó entre los vapores del arroz negro y el vino blanco. Según él, eligió ese restaurante porque era la séptima vez que quedábamos para cenar y el siete era su número de la suerte. A mí no me gustan las supersticiones, pero reconozco que aquella noche me hizo gracia. Me cautivó su sonrisa y esa forma tan peculiar suya de mirarme perfilando mis líneas, esa forma casi lasciva de hacerme sentir intensamente deseada. Era su cabello moreno que brillaba más que nunca, sus ojos claros y seductores. Era la fuerza de sus músculos que palpitaba bajo su jersey de cuello alto, grueso y oscuro. Supo hacerme reír, engatusarme con sus bromas traviesas, con sus palabras perfectamente calculadas. Supo aguardar paciente hasta los postres para que su primer beso fuera dulce y excitante a la vez, al tiempo que su rodilla presionaba la mía, ocultas ambas por el cómplice mantel. A la vista de todos, entre aquellas viejas y románticas paredes que nos envolvían, me enredó con descaro jugando con mi pelo y con los dedos de mis manos. Como una adolescente me enamoré, he de admitirlo. Y sé que aquella cita, nuestra cita, se unió a los ecos de otras historias parecidas que aún resuenan por allí a escondidas.

Por elegir, me quedo con el mejor momento, cuando salimos a la calle y bajo los porches me rodeó los hombros con sus brazos. Yo sabía lo que eso significaba, mientras veía dibujarse a nuestros pies un intrigante camino que se nos ofrecía sinuoso y mojado.

Podría repasar hasta la desazón lo que han sido estos tres años. Podría caer en el deleite y podría llorar. Pero no haré ninguna de esas cosas. A borbotones me estallan en el cerebro las preguntas: ¿Qué busca con esto? ¿Qué quiere en realidad? ¿Por qué ahora? ¿Para qué de nuevo?

Con todo, y si he de ser sincera, me resulta bastante más difícil contestarme a mí misma qué es lo que yo busco. Qué es lo que en verdad quiero. No sé si lo sabré antes de las ocho.

Con mis pulgares escribo en menos de un segundo: “Allí nos vemos. Procura no llegar tarde.” Las mismas siete palabras que entonces respondí. Ahora se trata tan solo de apretar el enviar y soltar la paloma mensajera para que vuele hasta su lado. Miro la pantalla embobada, con la mente ya en otra parte. Se trata tan solo de apretar el enviar. Se trata tan solo…

M.C. Gaudó Fernando